dimarts, 22 de gener del 2013

La fàbula de Leda



  1. Autor: Eugenio Cajés
  2. Data: 1604
  3. Lloc on es troba: Museo del Prado
  4. Material: Oli sobre llenç
Aquest quadre relata un episodi de contingut exòtic extret de “Les metamorfosis” d’Ovidi. Es representa Júpiter que s’ha transformat en cigne amb la intenció d’accedir a la nimfa Leda. 
Celia Fuente

El pas de la llacuna Estígia



  1. Autor: Joachim Patinir
  2. Data: 1520-1524
  3. Lloc on es troba: Museo del Prado
  4. Material: Oli sobre taulell
Segons la tradició clàssica, el barquer Caront travessava en la seva barca la llacuna Estígia amb les ànimes d’aquells que accedien a l’Infern. En el món cristià medieval aquest tema va ser sacralitzat al convertir-lo en una elecció entre el Bé i el Mal. En aquesta obra Patinir situa un àngel en el costat esquerra, que assenyala el difícil camí cap el Paradís, malgrat que l’ànima s’encamina ja cap l’Infern, on vigila l’entrada un gos de tres caps.
Celia Fuente

dimarts, 20 de novembre del 2012

Perseu i Andròmeda

Perseu i Andròmeda


Andromeda 
Pintat per Ticià


Etiòpia hi governaven el rei Cefeu i la reina Cassiopea. Aquests reis tenien una filla mol bella anomenada Andròmeda.
 La reina havia afirmat que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides, les nimfes del mar. Aquest acte provoca la ira de  Posidó que envia a la ciutat la seva bestia marina anomenada Ceto (la balena).
L'Oracle d'Ammon va enunciar el rei que la unica manera de fer fora el monstre era sacrifica a Andròmeda, oferint-la a el monstre. Així que va encadenar-la nua perquè els monstre la devorés.

Perseu de tornada cap a casa després d'haver aconseguit el cap de Medusa va passar per Etiòpia, va sentir els crits de la donzella, i veient a Andròmeda encadenada es llença a llom de Pegàs contra el monstre, l'heroi tancà els ulls i mostra el cap de medusa a Ceto que quedà petrificat i se'enfonsà al fons del mar.

Perseu alliberà a Andromeda de les cadenes i la portà al costat dels seus pares, Cefeu com a recompensa li oferí la ma d'Andròmeda, però Perseu s'hagué d'enfrontà a Fineu, oncle i antic pretendent d'Andròmeda, Fineu era recolzat per els reis però  Andròmeda volia casar-se amb Perseu, així que comensà una disputa entre dos van-dols, uns a favor de Perseu i els altres a favor de Fineu.
Perseu al final es va veure obligat a ensenyar el cap de Medusa per aconseguir la victòria ja que el seu van-dol estava en inferioritat. Finalment Perseu aconseguir complir el seu desig i es casà amb Andròmeda. 

Mite d'Orfeu i Eurídice





Títol: Orphée ramenant Eurydice des enfers (Orfeu rescatant Eurídice de l'infern)
Autor: Jean-Baptiste Camille Corot
Data: 1861
Lloc on es troba: The Museum of Fine Arts, Houston
Material: Oli sobre llenç
Eurídice era una nimfa de Tràcia. Va conèixer Orfeu i es van enamorar. El dia en que es casaven Eurídice va patir un intent de sagrest per part d'Aristeu, un enemic d'Orfeu. Mentre fugia va trepitjar un escurçó i va morir pel verí de l'animal. 
Orfeu, desesperat, va baixar a l'infern per demanar-li a Hades que li tornés. A la riba de la llacuna Estígia va demanar-li a Caront, l'encarreat de dur a les ànimes d'una banda a l'altra, que li dugués; però ell s'hi negà. Orfeu tragué la seva lira i la començà a tocar i Caront obrí les portes de l'infern. Quan Orfeu arribà davent del déu Hades li suplicà que li retornés la seva estimada. Hades també va cedir emcisat per la lira d'Orfeu, però li posà com a condició que no podria mirar el rostre d'Eurídice fins que no fossin fora de l'infern.

Travessaren junts tot l'infern i ell no va mirar el rostre de la seva enamorada, però abans d'arribar a l'ultima porta, invadit per la impaciència, es girà i contemplà el rostre d'Eurídice. En aquell moment ella fou captada i convertida altre op en esperit i rfeu fou expulsat definitivament de l'infern.

Anna Llena 

Apol·lo i Dafne




  •  Autor: Gian Lorenzo Bernini
  • Data: 1621-1623
  • Lloc on es troba: Galeria Borghese, Roma
  • El material: Marbre
  • Títol: Apol·lo i Dafne


La història comença quan Apol·lo i Eros es van barallar per qui tenia les fletxes més poderoses. Eros, per tal de demostrar que les seves podien fer una ferida impossible de curar, va llençar-li una fletxa d’or i amb punta afilada, de les que generen amor a aquell qui li arriba, que va ser Apol·lo, i una que té plom sota la canya, que fa l'efecte contrari, és a dir, esquiva l'amor, que va ser dirigida a la nimfa Dafne. Llavors, Apol·lo va començar a perseguir  Dafne per tot arreu i aquesta, filla del déu del riu Peneu, i esgotada pel fàstic que Apol·lo li produïa, va suplicar al seu pare que l’ajudés i aquest la convertí en llorer. Apol·lo després de comprovar que dins aquest llorer encara bategava el cor de la seva estimada, va convertir el llorer en el seu arbre i a la pobre nimfa no li quedà més remei que assentir-hi. Apol·lo va abraçar l'arbre tot i que encara les fulles s'allunyaven dels petons del déu i aquest finalment li digué:

-"Si no puedes ser mi amante, me serás consagrada eternamente. Tus hojas serán siempre verdes y con ellas me coronaré".

Així doncs, el llorer se li atribueix com element descriptiu d'Apol·lo i amb ell, es fa referència als vencedors, poetes i artistes.



A Dafne ya los brazos le crecían,

y en luengos ramos vueltos se mostraban;

en verdes hojas vi que se tornaban

los cabellos que al oro escurecían.

De áspera corteza se cubrían

los tiernos miembros, que aún bullendo estaban;

los blancos pies en tierra se hincaban,

y en torcidas raíces se volvían.

Aquel fue la causa de tal daño,

a fuerza de llorar, crecer hacía

el árbol que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño!

¡Que con lloralla crezca cada día

la causa y la razón por que lloraba!

                                                  GARCILASO DE LA VEGA


                                                                                                             Anna Guitart    



Dido i Eneas



Autor: Andrea Sacchi
Data: segle XVII
Lloc on es troba: desconegut
Material: Musée des Beaux-Arts de Caen

El mite de Dido i Eneas, começa quan Eneas arriba a la costa de Cartago fugint de la destrucció de Troia, la seva patria. Alla és rebut per Dido la reina de Cartago. En aquest moment, les divinitats, Afrodita (mare de Eneas) i Hera, intervenen a les vides de Dido i Eneas ja que, Hera crea la tormenta que fa que Eneas hagi de reposar a Cartago (doncs Era no vol que Eneas torni a la seva patria per fundar una nova Troia) i Afrodita, envia a Cupido que tiri una fletxa a Dido perque s'enamori bojament de Eneas. Tot i que Dido i Eneas es casen i estan feliços junts, Eneas abandona a Dido per finalitzar amb la seva tasca, fundar una nova Troia, i marxa a traïció sense dir res a Dido.
Dido, per finalitzar amb el dolor que li causa l'abandonament del seu amat cap a ella, es suïcida clavant-se una espasa.



                                                                                                              Marina Panyella



Tirèsies





Tirèsies no va néixer ni amb la capacitat de predir el futur ni cec, sinó que ho va adquirir en entrar en contacte amb els déus. Hi ha diverses llegendes.
  • El bany d’Atena

Segons la versió que recull la Biblioteca de Pseudo-Apol·lodor, Tirèsies va veure a la deessa Atena mentre es banyava nua al mont Helicó. La deessa el va veure i va castigar-lo privant-lo de la vista. La mare de Tirèsies li va pregar a la deessa que li tornés la visió, però Atenea li va purificar les orelles i li va otorgar la capacitat d’entendre el llenguatge dels ocells. També li va donar un bastó i li va concedir una vida més llarga que a la resta dels mortals.
  • La metamorfosi de Tirèsies

Segons la versió del poeta llatí Ovidi, Tirèsies estava passejant pel bosc i va veure dues serps que copulaven i va separar-les amb un bastó. Immediatament els déus el van castigar transformant-lo en una dona. Uns anys més tard, va tornar a veure a les serps i les va tornar a separar, cosa que li va retornar l’aparença masculina.

Tirèsies va fer un paper important en una disputa entre Zeus i Hera. El déu deia que la dona gaudia més de l’acte sexual que no pas l’home, i Hera afirmava el contrari. El matrimoni va demanar a Tirèsies la seva opinió, ja que ell tenia experiència en els dos sexes i Tirèsies va respondre que, si dividís el plaer sexual en deu parts, la dona se’n quedaria nou i l’home només una. Hera es va irritar perquè Tirèsies havia donat la raó a Zeus i va cegar-lo. Zeus, per compensar-lo li va concedir el do de predir el futur i una vida llarga com set generacions de mortals.

Júlia Fontanet Palma